històries d’en Roi Marphille -redux-

EL REGAL DE LA MARIA ISABEL…I EL SEU POLÈMIC DISCURS

Després d’unes quantes copes de Marie (Isabel) Brizard, la Maria Isabel anfitriona es va veure en cor d’alçar-se amb una copa i va demanar silenci donant-li copets amb una cullereta. Fiu-fiu. Tothom va callar i li van donar torn perquè comencés el seu discurs.

“Primer de tot, us vull donar les gràcies, en nom dels dos, per haver vingut en aquest dia tan especial.
Ens vam conèixer ja fa trenta anys un dia d’Agost plujós a les Festes de Gràcia.
El meu cabell m’arribava fins a la cintura i portava un vestit eibissenc blanc preciós, que encara guardo!
Aquesta història segur que l’heu sentida milers de vegades! no?
Els cabells d’en Fransiscu no li arribaven a la cintura però quasi! Qui ho diria veient-lo ara!
Enmig de la tempesta vam buscar aixopluc sota els decorats del carrer Verdi i vam començar a xerrar i allí va començar tot! em va ben enredar el Fransiscu!
Al cap d’un parell d’anys aquest beneit em va marcar un gol de penal, us en recordeu avis? Quin disgust! Però nosaltres érem hippies i ens estimàvem, tan ens feia si estàvem casats o no…la petita Maria Isabel va ser l’alegria de la casa…o no?
Ara la nostra petita ja té quatre fills: en Muhammad Osama, en Bilal, en Faisal i la Maria Isabel.
Malauradament viuen lluny de casa però esperem poder-los veure ben aviat!
Brindem per ells! Per la Maria Isabel, els nostres quatre néts i el nostre gendre Babar!

…

Ara em posaré sèria…
Aquí a les mans porto el regal que li faré a en Fransiscu.
Fransiscu, això és per tu. Té.
És un cartró de Fortuna, la marca que has fumat tota la vida, millor dit; la marca que TOTS HEM FUMAT tota la vida. No vas deixar de fumar quan em vaig quedar embarassada, ni quan la nena era petita, ni tan sols ho vas deixar quan la nena va agafar una pulmonia, ni asma.
Fa vint-i-cinc anys vaig prometre davant de Déu que estaria amb tu en la salut i en la malaltia. Avui prometo davant de Déu i davant de la gent que estimem que no estaré amb tu si no deixes de fumar. Ho dic en sèrio.
No penso passar pel què han hagut de passar milers de dones que han patit la malaltia dels seus marits, que han hagut de fer cues als hospitals amb ells, han hagut d’anar a la farmàcia, han hagut de conviure amb els estossecs, els tubs i les bombones d’oxigen i al final s’han quedat més soles que la una!. Val la pena?
Fransiscu, et demano que ho intentis. Deixa de fumar, jo t’ajudaré i estaré amb tu. Fes-ho per mi, si realment t’importo i si t’importen els teus fillols que ara estan amb nosaltres.
Vull que visquem molts més anys plegats i que anem a Pakistan a veure els nostres néts i vull veure crèixer en Pere i la Maria Isabel sans i feliços.
Aquest regal que t’he fet és un ultimàtum. Vaig molt en sèrio i t’ho dic davant de testimonis. Aquests cigarrets han de ser els últims que et fumis, si te’ls acabes i et compres un paquet més, el nostre matrimoni quedarà anul·lat.
Ho dic molt en sèrio.

MORT PER CULPA DEL TABAC

En Fransiscu va fer algun tímid intent de deixar de fumar però no tenia prou força de voluntat ni iniciativa. Va prometre que demanaria ajuda a professionals però mai movia un dit.
La seva dona insistia i insistia però no aconseguia cap resultat i cada vegada quedaven menys paquets dins el cartró i menys ganes d’insistir més.
Al cap de tres setmanes el cartró de Fortuna es va acabar.
Era un vespre després de sopar. En Fransiscu va agafar les claus penjades al costat de la porta del carrer i va dir “ara vinc” amb el cap abaixat, avergonyit de la seva adicció ridícula.
En Pere Mafaruc estava mirant la tele al costat de la seva tieta-padrina, se la va mirar i va veure com el reflexe de la tele als seus ulls es convertia en denses llàgrimes, no es van dir ni una paraula.
En Fransiscu va anar al bar de tota la vida a buscar un paquet de Fortuna a la màquina, va saludar a la gent i va sortir per la porta.
Amb la impaciència que provoca l’adicció, va desembolicar-ne el plàstic i el va deixar caure al terra com tants milers de vegades havia fet en els últims trenta-cinc anys. Es va posar una cigarreta a la boca, la va encendre i va anar cap a casa.
La finca era vella, l’ascensor era d’aquells d’abans que es veu qui hi ha a dins a través de la reixa. En Fransiscu es va posar a dins encara amb el cigarro a la boca i en va tancar les dues portes de fusta. Va prèmer el 7 i l’ascensor va començar a pujar lentament.
Quan estava quasi arribant, la politja es va trencar i l’ascensor va caure en picat.
El cop va ser fulminant i eixordador.
Els veïns van sortir de les seves cases amb cara d’espant i van veure la cabina destrossada i el cadàver del pobre Fransiscu amb la cigarreta consumint-se a la seva camisa.
Ara ja sabien del cert qui era el desgraciat que fumava dins l’ascensor.